II
Amb la mà criminal proveïda d’una arma
de xoc, l’infame va colpejar-me al clatell i vaig perdre la consciència. Quan
la vaig recobrar em mancava l’aire en la foscor més absoluta i sentia créixer
el desesper mentre amb les mans palpava les parets topants que reconeixia.
Parets que personalment havia ajudat a aixecar, encara que amb l’engany d’un
fals pretext: un amagatall per a moments de perill imminent. I malgrat
trencar-me les ungles intentant moure alguna pedra, i escarrassar-m’hi, sabia
perfectament que ningú escoltaria els meus dèbils i ofegats crits. Em trobava
sota un sostre de lloses de pedra, colgades de fems i terra. I qualsevol soroll
seria silenciat per renills nerviosos i el trepig constant, que retrunyia, dels
cascs dels cavalls. Les quadres esdevindrien la meva fossa.
Fou molt dur acceptar la pròpia pèrdua.
Acceptar que mai més podria gaudir de l’aire esgarrifant-me la pell; jo era
aire. No podria cavalcar fins a Rocacorba amb el risc de rompre’m el cap per
què ja no en tenia de cap. No podria paladejar el bon vi ni tastar menges
exquisides car em mancava l’essencial: llengua, paladar i gola. I en cap cas,
el més trist de tot, em seria possible besar, acariciar i posseir la
persona estimada. Dic el més trist, per
què així com havia de pair la presència més odiada, també havia de contemplar
el marciment del rostre més preuat. Heus aquí més impotència! Com fer
comprendre a qui et deleixes d’abraçar que no l’has abandonat i que malgrat ser
immaterial, el teu sofriment s’equipara amb el seu?
Mentre va durar l’existència dels que
havien compartit moments amb mi quan alenava, la meva tortura va ser lleu car
em rabejava sent l’ombra de l’enemic i li burxava l’orella com si fos un
borinot. Malgrat que no em sentia devia notar una vague oscil·lació molesta per què, des d’aleshores, va adoptar el lleig costum de gratar-se aquells pàmpols
grans i descolorits. I molt sovint s’esdevenia que, quan amb el meu modest
mitjà provava de fer-li la guitza, la seva malèvola consciència afluïa amb tot
l’esplendor. Ai las, no es penedia de res aquell monstre! El seu egoisme era
tan gran que s’estimava més patir en la
pròpia pell el menyspreu i el rebuig per part de l’objecte de la seva gelosia,
abans que penedir-se del seu crim...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada