PUNTS DE LLIBRE

      Amb aquests punts de llibre he volgut recordar a dues avantpassades meves que no he tingut el privilegi de conèixer, però per les quals tinc una estima especial. 
       La primera és la Tia Xica, una dona d'aspecte victorià, de forta personalitat i agut enginy a l'hora de respondre a segons qui. 
           A mitjans del segle XIX menava, ella sola, una botiga a Cervià de Ter on venia una mica de tot. Des de grana seca a fruita confitada, llaminadures, roba i objectes diversos... Solia anar a Girona regularment a proveïr-se i d'ella en conservem un llibre de comptes escrit amb una lletra cursiva i elegant. 
        Al llarg de la meva vida se m'ha fet present per les moltes anècdotes que d'ella s'explicaven. I d'entre elles n'he volgut incloure una al punt de llibre que feia exclamar, després de sentir-la: "Au, pela aquest préssec!"

         L'Altra era germana del meu avi matern, la Narcisa Ribera, un personatge de caràcter dòcil i tendre, envoltat d'un nimbe de somni, mig àngel, mig fada, que va morir molt jove de tuberculosi deixant una nena de quatre anys desvalguda i eternament enfadada amb la vida. Una nena que ara té noranta sis anys, que encara llegeix llibres i a qui vaig voler obsequiar amb aquest marca pàgines.

PRESENTACIÓ ART JOURNAL 2014

    He decidit obrir una nova secció al blog que portarà per nom ART JOURNAL. En ella hi mostraré les pàgines d'un llibre on tinc la intenció d'expressar-hi artísticament totes aquelles vivències i sentiments que tinguin un significat especial per a mi. 

      I aquesta n'és la presentació:

     Aquí hi he escrit un fragment d'un poema meu que porta per títol "El Gessamí", com si es tractés d'un mandala:

    ...Oh, si nimfa fóra dels ombrívols boscatges, 

    recers de verds quan l’estiu esdevé sobirà temporal, 

    fugiria d’aquest meu estatge 

    per refugiar-me als vergers de la meva Immortal!...

EL PAPER

Els porticons oberts mostren la blavor del mar que respira. Una alenada entra, plena de sal, i s'endu aquell pobre paper doblegat arrossegant-lo sota el recamier. La blanca mà nua l'havia deixat ben a la vista damunt la tauleta rodona de jade i, ara, el buf d'aire l'ha amagat.

Una figura trista entra a la sala sospirant. Es treu el barret i el deixa amb un gest cansat a l'ampit de la finestra. A fora, el jardí li somriu com si pretengués burlar-se del seu semblant i ell tanca els porticons.

El paper roman quiet i silenciós davall el moble, guardant-se per ell totes les paraules dolces i tendres, esperançadores, que farien feliç a l'infeliç que plora tan a prop seu. Però calla i una aranya comença a preguntar-se si hi farà niu.

MARCINT-SE EN EL GLAÇ DE L'OBLIT -Final-

IV

Ai, a qui em pugui escoltar li diré que no dubti en cap moment de l’immensitat creadora. Hi és. I el seu poder és tan il·limitat, que hom mai no el podrà pair. Jo que he traspassat el llindar de la realitat palpable a la impalpable, que pogut penetrar dins l’univers de la ment i dins el sorprenent món que tanquen els cossos quan dormen, puc assegurar que existeix la tendra clemència del pare de tot. I fou gràcies a ella que vaig poder reviure un cop més l’amor en una dimensió nova i quasi existent. En un escenari il·lusori i sense sentits, però prou semblant a la realitat. Allí vaig poder assabentar a qui estimava del meu terrible destí, d’on es trobaven les meves restes i, el més important, de qui m’hi havia isolat. Vaig poder-li jurar, entre abraçades ardents, que no deixaria que sentís l’abandó. Mentre visqués, totes les seves nits serien nostres.

I a partir d’aleshores també començà la meva revenja: el turment de l’homicida. Mai més permetria que el dormir li fos un repòs. Així que contemplava el seu ensopiment, m’enfonsava al seu son i l’espaordia. En aquells paratges mentals, m’era possible perseguir, atrapar i atacar a la meva voluntat. Gairebé es podia dir que ens trobàvem  en un pla d’igualtat.  I jo gaudia provocant-li negríssims malsons on sempre hi duia les de perdre. L’escometia de manera insospitada, disfressant-me amb aparences agradables, afavorint la confiança d’antuvi, per després aparèixer terroríficament al seu davant. Coneixent la meva mort com coneixia i que sabia irrevocable, no podia comprendre que pogués tornar a la vida tan nítidament. I es desvetllava amb la suor freda enganxada al cos, amb el cor bategant-li furient com si hagués d’eixir-li per la boca... A còpia d’ensurts va anar-se corroint, com si prengués metzines de les que maten lentament. I vaig poder presenciar el seu turmentós i agònic viatge cap a la seva negra eternitat.

No tinc cap remordiment. Per què n’hauria de tenir? Si jo no podia, no puc, reposar en pau, per què hauria d’haver-li concedit el descans a aquella ment malvada?  Jo només volia que es fes justícia, que hom destapés aquell crim, que  les meves despulles sortissin a la llum i rebre cristiana sepultura. Però qui m’havia d’ajudar? A qui més estimava li hauria estat possible d’acusar a la faç del món el meu botxí i no ho va fer. S’esporuguia de pensar en les conseqüències. A capdavall sabia la veritat a través d’un somni. A qui s’havia d’haver confiat? Qui se l’hauria cregut? No, no li ho puc retreure, era massa feble, ja havia assolit la vellesa. Tanmateix, cal admetre que va fer el que va poder, a la seva manera. I àdhuc he d’agrair-li l’únic moment en què vaig frisar d’esperances: aquelles nits en què ella escrivia d’amagat a les golfes, amb la llum d’una espelma i la mà tremolosa, el relat del succés. Però els papers s’han perdut; he hagut de contemplar la seva lenta destrucció amb pas del temps i l’avidesa de rosec de les rates.

Han passat molts segles sense que s’hagi fet justícia i jo ja he perdut tota la confiança de que se’n faci. Només em queda aprendre a marcir-me en el glaç de l’oblit...

MARCINT-SE EN EL GLAÇ DE L'OBLIT -III-

III

Va passar el temps i de mica en mica vaig aprendre a bellugar-me dins  l’ambient que em resultava estrany. Vaig aprendre a imprimir moviments a les coses materials quan em convenia, a somoure els mobles pesats. Al principi em divertia canviar-li les coses de lloc i precipitar la seva abominable ment al voral de la follia. I a fe que quasi ho aconsegueixo si no arriba a ser que els qui l’envoltaven acabaven pagant-ne les conseqüències. Això em feu aturar. No suportava veure l’espant reflectit a la faç més adorada quan s’esdevenia que perdia els estreps. D’aleshores ençà vaig procurar de crear-li por, només, quan es trobava en plena solitud. I com m’encruelia en aquells moments! Si s’esqueia que feia una becaina a la cambra, començava a obrir-li la porta gradualment fent grinyolar les frontisses amb una lenta estridència per a estampar-la després amb tota la força a la paret. Això, a la primeria, no solia ser un capficament, car ho atribuïa al vent. Però quan passat un temps, seguidament, li trontollava el catre...  Senyor, el meu goig no tenia límits! La seva cara, esblaimada de sobte,  prenia el mateix to de la llet agra. Els ulls esbatanats i acovardits miraven arreu sense comprendre i deixava anar petits gemecs que augmentaven la ridiculesa de la seva aparença. Com m’hauria agradat que s’hagués pogut veure, tan lluny de la seva habitual prepotència!

De vegades se n’anava al bosc, sense ningú, a recollir un feix de branquillons secs per a encendre foc. Jo li seguia les passes de ben a prop, mirant de fer cruixir el fullam del sotabosc o aixecant pedretes fent-les rebotar als seus talons, o movent les branques baixes i estampant-les-hi al rostre. Això li provocava confusió i terror en gran manera. I si m’hi esforçava molt, també podia fer xiular un vent sinistre entre els matolls dels marge que l’obligava a fugir cames ajudeu-me.

No va ser, però, fins als seus darrers anys que vaig descobrir la manera d’escruixir-li el seny i aconseguir així, encara que magrament, de venjar-me. Una nit, mentre contemplava tristament la serena faç solcada de qui antany havia estat el meu ple de goig i anhels, en un intent estèril de besar, sense llavis ni pell ni humitat ni alè, m’hi havia apropat tant, que no sé com vaig penetrar dins seu. Dins el cor mateix de la seva consciència adormida. Dins el seu somieig...

MARCINT-SE EN EL GLAÇ DE L'OBLIT -II-

II

Amb la mà criminal proveïda d’una arma de xoc, l’infame va colpejar-me al clatell i vaig perdre la consciència. Quan la vaig recobrar em mancava l’aire en la foscor més absoluta i sentia créixer el desesper mentre amb les mans palpava les parets topants que reconeixia. Parets que personalment havia ajudat a aixecar, encara que amb l’engany d’un fals pretext: un amagatall per a moments de perill imminent. I malgrat trencar-me les ungles intentant moure alguna pedra, i escarrassar-m’hi, sabia perfectament que ningú escoltaria els meus dèbils i ofegats crits. Em trobava sota un sostre de lloses de pedra, colgades de fems i terra. I qualsevol soroll seria silenciat per renills nerviosos i el trepig constant, que retrunyia, dels cascs dels cavalls. Les quadres esdevindrien la meva fossa.

Fou molt dur acceptar la pròpia pèrdua. Acceptar que mai més podria gaudir de l’aire esgarrifant-me la pell; jo era aire. No podria cavalcar fins a Rocacorba amb el risc de rompre’m el cap per què ja no en tenia de cap. No podria paladejar el bon vi ni tastar menges exquisides car em mancava l’essencial: llengua, paladar i gola. I en cap cas, el més trist de tot, em seria possible besar, acariciar i posseir la persona estimada. Dic el més trist,  per què així com havia de pair la presència més odiada, també havia de contemplar el marciment del rostre més preuat. Heus aquí més impotència! Com fer comprendre a qui et deleixes d’abraçar que no l’has abandonat i que malgrat ser immaterial, el teu sofriment s’equipara amb el seu?

Mentre va durar l’existència dels que havien compartit moments amb mi quan alenava, la meva tortura va ser lleu car em rabejava sent l’ombra de l’enemic i li burxava l’orella com si fos un borinot. Malgrat que no em sentia devia notar una vague oscil·lació molesta per què, des d’aleshores, va adoptar el lleig costum de gratar-se aquells pàmpols grans i descolorits. I molt sovint s’esdevenia que, quan amb el meu modest mitjà provava de fer-li la guitza, la seva malèvola consciència afluïa amb tot l’esplendor. Ai las, no es penedia de res aquell monstre! El seu egoisme era tan gran que s’estimava més  patir en la pròpia pell el menyspreu i el rebuig per part de l’objecte de la seva gelosia, abans que penedir-se del seu crim...

MARCINT-SE EN EL GLAÇ DE L'OBLIT -I-

I

   

            Ara no arribo a ser ni una ombra. Podríem dir que sóc aire. Un embat, un buf que fa que s’obri una porta o que caigui qualsevol objecte lleuger d’algun lloc i que ningú s’explica com, o pitjor encara, del qual ningú no en fa cabal. No sé què sóc exactament. Només sé que em passejo, amb l’avorriment que corseca sempre quan sents a frec l’eternitat, per les estances buides i fosques que s’empolseguen poc a poc, i per aquelles on descuidadament hom ha deixat els porticons badats d’una finestra. De fet la llum no és que m’importi gaire, he après a caminar a les palpentes, a veure-hi, com aquell qui diu, sense ulls.

Al començament no podia, no volia entendre què em passava. Però va durar poc. Lentament vaig adonar-me que, per més esforç que hi posava, no em feia escoltar, ni notar, ni veure. Tot era confús. Vivia un malson del qual era impossible desvetllar-se, on semblava no existir per qui més estimava. Els sentia maleir-me a viva veu, i sorprenentment, també al pensament. Com si m’haguessin dotat d’un nou sentit podia escoltar les ments dels qui m’envoltaven. I pel meu horror, fins i tot la ment perversa de qui va provocar  el meu esvaniment. Quin cinisme el seu! Com en sabia de fingir la ignorància del meu parador. Com em blasmava per haver guillat, deia. I mentrestant, el meu cos, el meu cos preciós, jeia soterrat en aquell cau.

Quan succeeix que t’arriba la fi, per què es tracta de la teva hora i has d’abandonar el món físic, ho fas amb molta recança, atordit, - la sorpresa hi és sempre! - si ets jove. O ho fas amb alliberament si els cabells blancs et cobreixen el cap i sofreixes de mals que et fan avorrir la vida. Es el teu fat. Però si t’arriba amb violència, injustament, s’escapa de la imaginació amb quin frenesí és possible enyorar el propi cos, una matèria de la qual servir-se per funcionar, per fer, per existir; i encara més si te l’han arrabassat i la teva obsessió acaba sent satisfer la venjança. Per què encara que de manera incorpòria, segueixes cohabitant el mateix espai, dia rera dia, amb l’ésser que et va occir, havent de suportar la impotència de posar en relleu la seva malignitat...