MARCINT-SE EN EL GLAÇ DE L'OBLIT -III-

III

Va passar el temps i de mica en mica vaig aprendre a bellugar-me dins  l’ambient que em resultava estrany. Vaig aprendre a imprimir moviments a les coses materials quan em convenia, a somoure els mobles pesats. Al principi em divertia canviar-li les coses de lloc i precipitar la seva abominable ment al voral de la follia. I a fe que quasi ho aconsegueixo si no arriba a ser que els qui l’envoltaven acabaven pagant-ne les conseqüències. Això em feu aturar. No suportava veure l’espant reflectit a la faç més adorada quan s’esdevenia que perdia els estreps. D’aleshores ençà vaig procurar de crear-li por, només, quan es trobava en plena solitud. I com m’encruelia en aquells moments! Si s’esqueia que feia una becaina a la cambra, començava a obrir-li la porta gradualment fent grinyolar les frontisses amb una lenta estridència per a estampar-la després amb tota la força a la paret. Això, a la primeria, no solia ser un capficament, car ho atribuïa al vent. Però quan passat un temps, seguidament, li trontollava el catre...  Senyor, el meu goig no tenia límits! La seva cara, esblaimada de sobte,  prenia el mateix to de la llet agra. Els ulls esbatanats i acovardits miraven arreu sense comprendre i deixava anar petits gemecs que augmentaven la ridiculesa de la seva aparença. Com m’hauria agradat que s’hagués pogut veure, tan lluny de la seva habitual prepotència!

De vegades se n’anava al bosc, sense ningú, a recollir un feix de branquillons secs per a encendre foc. Jo li seguia les passes de ben a prop, mirant de fer cruixir el fullam del sotabosc o aixecant pedretes fent-les rebotar als seus talons, o movent les branques baixes i estampant-les-hi al rostre. Això li provocava confusió i terror en gran manera. I si m’hi esforçava molt, també podia fer xiular un vent sinistre entre els matolls dels marge que l’obligava a fugir cames ajudeu-me.

No va ser, però, fins als seus darrers anys que vaig descobrir la manera d’escruixir-li el seny i aconseguir així, encara que magrament, de venjar-me. Una nit, mentre contemplava tristament la serena faç solcada de qui antany havia estat el meu ple de goig i anhels, en un intent estèril de besar, sense llavis ni pell ni humitat ni alè, m’hi havia apropat tant, que no sé com vaig penetrar dins seu. Dins el cor mateix de la seva consciència adormida. Dins el seu somieig...