MARCINT-SE EN EL GLAÇ DE L'OBLIT -I-

I

   

            Ara no arribo a ser ni una ombra. Podríem dir que sóc aire. Un embat, un buf que fa que s’obri una porta o que caigui qualsevol objecte lleuger d’algun lloc i que ningú s’explica com, o pitjor encara, del qual ningú no en fa cabal. No sé què sóc exactament. Només sé que em passejo, amb l’avorriment que corseca sempre quan sents a frec l’eternitat, per les estances buides i fosques que s’empolseguen poc a poc, i per aquelles on descuidadament hom ha deixat els porticons badats d’una finestra. De fet la llum no és que m’importi gaire, he après a caminar a les palpentes, a veure-hi, com aquell qui diu, sense ulls.

Al començament no podia, no volia entendre què em passava. Però va durar poc. Lentament vaig adonar-me que, per més esforç que hi posava, no em feia escoltar, ni notar, ni veure. Tot era confús. Vivia un malson del qual era impossible desvetllar-se, on semblava no existir per qui més estimava. Els sentia maleir-me a viva veu, i sorprenentment, també al pensament. Com si m’haguessin dotat d’un nou sentit podia escoltar les ments dels qui m’envoltaven. I pel meu horror, fins i tot la ment perversa de qui va provocar  el meu esvaniment. Quin cinisme el seu! Com en sabia de fingir la ignorància del meu parador. Com em blasmava per haver guillat, deia. I mentrestant, el meu cos, el meu cos preciós, jeia soterrat en aquell cau.

Quan succeeix que t’arriba la fi, per què es tracta de la teva hora i has d’abandonar el món físic, ho fas amb molta recança, atordit, - la sorpresa hi és sempre! - si ets jove. O ho fas amb alliberament si els cabells blancs et cobreixen el cap i sofreixes de mals que et fan avorrir la vida. Es el teu fat. Però si t’arriba amb violència, injustament, s’escapa de la imaginació amb quin frenesí és possible enyorar el propi cos, una matèria de la qual servir-se per funcionar, per fer, per existir; i encara més si te l’han arrabassat i la teva obsessió acaba sent satisfer la venjança. Per què encara que de manera incorpòria, segueixes cohabitant el mateix espai, dia rera dia, amb l’ésser que et va occir, havent de suportar la impotència de posar en relleu la seva malignitat...