IV
Ai, a qui em pugui escoltar li diré que
no dubti en cap moment de l’immensitat creadora. Hi és. I el seu poder és tan
il·limitat, que hom mai no el podrà pair. Jo que he traspassat el llindar de la
realitat palpable a la impalpable, que pogut penetrar dins l’univers de la ment
i dins el sorprenent món que tanquen els cossos quan dormen, puc assegurar que
existeix la tendra clemència del pare de tot. I fou gràcies a ella que vaig
poder reviure un cop més l’amor en una dimensió nova i quasi existent. En un
escenari il·lusori i sense sentits, però prou semblant a la realitat. Allí vaig
poder assabentar a qui estimava del meu terrible destí, d’on es trobaven les
meves restes i, el més important, de qui m’hi havia isolat. Vaig poder-li
jurar, entre abraçades ardents, que no deixaria que sentís l’abandó. Mentre
visqués, totes les seves nits serien nostres.
I a partir d’aleshores també començà la
meva revenja: el turment de l’homicida. Mai més permetria que el dormir li fos
un repòs. Així que contemplava el seu ensopiment, m’enfonsava al seu son i
l’espaordia. En aquells paratges mentals, m’era possible perseguir, atrapar i
atacar a la meva voluntat. Gairebé es podia dir que ens trobàvem en un pla d’igualtat. I jo gaudia provocant-li negríssims malsons
on sempre hi duia les de perdre. L’escometia de manera insospitada,
disfressant-me amb aparences agradables, afavorint la confiança d’antuvi, per
després aparèixer terroríficament al seu davant. Coneixent la meva mort com
coneixia i que sabia irrevocable, no podia comprendre que pogués tornar a la
vida tan nítidament. I es desvetllava amb la suor freda enganxada al cos, amb
el cor bategant-li furient com si hagués d’eixir-li per la boca... A còpia
d’ensurts va anar-se corroint, com si prengués metzines de les que maten
lentament. I vaig poder presenciar el seu turmentós i agònic viatge cap a la
seva negra eternitat.
No tinc cap remordiment. Per què
n’hauria de tenir? Si jo no podia, no puc, reposar en pau, per què hauria
d’haver-li concedit el descans a aquella ment malvada? Jo només volia que es fes justícia, que hom
destapés aquell crim, que les meves
despulles sortissin a la llum i rebre cristiana sepultura. Però qui m’havia
d’ajudar? A qui més estimava li hauria estat possible d’acusar a la faç del món
el meu botxí i no ho va fer. S’esporuguia de pensar en les conseqüències. A
capdavall sabia la veritat a través d’un somni. A qui s’havia d’haver confiat?
Qui se l’hauria cregut? No, no li ho puc retreure, era massa feble, ja havia
assolit la vellesa. Tanmateix, cal admetre que va fer el que va poder, a la
seva manera. I àdhuc he d’agrair-li l’únic moment en què vaig frisar d’esperances:
aquelles nits en què ella escrivia d’amagat a les golfes, amb la llum d’una
espelma i la mà tremolosa, el relat del succés. Però els papers s’han perdut;
he hagut de contemplar la seva lenta destrucció amb pas del temps i l’avidesa
de rosec de les rates.
Han passat molts segles sense que
s’hagi fet justícia i jo ja he perdut tota la confiança de que se’n faci. Només
em queda aprendre a marcir-me en el glaç de l’oblit...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada