Hi havia un roser a prop, sí. D’aquells
que semblen silvestres i emanen un perfum tan dens que diries que no és
natural. I jo no podia fer altra cosa que mirar aquell pètal. Un pètal absurd,
si voleu, i desaferrat de la flor potser no feia massa. Això, almenys, és el
que vaig pensar mentre deixava brollar la veu del meu amic, que no escoltava,
com si es tractés del raig insistent i perpetu d’una font.
Passejàvem pel corriol de grava que
serpenteja entre platabandes d’arbusts i, allà, mig amagat entre unes sàlvies –
que ben bé m’hauria pogut passar per alt – hi havia el pètal, delicat, blanc i
rosat, encara incorrupte. Des del primer moment va atreure’m amb una força que
ni jo mateix comprenia. Era encisador. I els meus dits notaren de sobte, la
seva fredor impensada. Lentament vaig apartar-ne cada gra de sorra que el mig
colgava i no era un pètal, era una galta. Aleshores la veu va prendre sentit:
-L’he morta i
aquí l’he enterrada.
